“Solo durante el fugaz instante de nuestra participación con lo absoluto podemos afirmar que existimos” José Vasconcelos

07_violetanunez

Violeta Núñez 

Una de les promotores de la participació, és Violeta Núñez, professora de pedagogia a la Universitat de Barcelona, i experta en Educació Social, el Neoliberalisme, Cultura, entre altres.

En l’article “Educació Social i Participació”, Violeta reflexiona sobre algunes idees importants de nomenar. Plantejaments com el d’exercir la participació com a dret i així poder apoderar a la població, per a poder participar més en les qüestions socials; les sensacions generals de l’existència de la promoció de l”ani-canvi”, aquesta sensació provoca a la vegada una fragmentació de la solidaritat ciutadana, això té com a finalitat un control social. Remarca molt la tasca de l’Educador social per poder facilitar el canvi cap a un món millor, ja sigui de tràmit per poder dur-ho a terme, d’eina d’apoderament o simple informador. Hi ha un punt d’inflexió en aquest tema, el control de dues bandes, l’Educador Social per una banda ha de complir els ítems i els objectius que marca l’administració, però per una altra part està el fet de fer-ho bé, el fet de aconseguir-ho mitjançant els mecanismes adients i no els imposats.

Per aquest motiu una de les solucions a aquests problemes, és un augment de professionals, per poder englobar amb totes les directrius imposades amb una millor eficàcia i també una millor eficiència; una acció més directa i no seguint el protocol marcat, o un simple espai de construcció, és a dir un espai per poder crear idees, compartir-les i treballar-les, i poder així treballar amb la participació.

Per mostrar la força que té la participació i la col·laboració per poder arribar als resultats imaginats, encara que siguin petits actes, i poder aportar les nostres virtuts al servei dels altres, a continuació us deixo la història de “La Sopa de Piedra“.

La Sopa de Piedra

Cierto día, llegó a un pueblo un hombre y pidió por las casas para comer, pero la gente le decía que no tenían nada para darle. Al ver que no conseguía su objetivo, cambió de estrategia. Llamó a la casa de una mujer para que le diese algo de comer.

-“Buenas tardes, Señora. ¿Me da algo para comer, por favor?”  

-“Lo siento, pero en este momento no tengo nada en casa”, dijo ella.

-“No se preocupe – dijo amablemente el extraño -, tengo una piedra en mi mochila con la que podría hacer una sopa. Si Ud. me permitiera ponerla en una olla de agua hirviendo, yo haría la mejor sopa del mundo.                                  

– ¿Con una piedra va a hacer Ud. una sopa? ¡Me está tomando el pelo!    

– En absoluto, Señora, se lo prometo. Deme un puchero muy grande, por favor, y se lo demostraré”

La mujer buscó la olla más grande y la colocó en mitad de la plaza. El extraño preparó el fuego y colocaron la olla con agua. Cuando el agua empezó a hervir ya estaba todo el vecindario en torno a aquel extraño que, tras dejar caer la piedra en el agua, probó una cucharada exclamando:

– ¡Deliciosa! Lo único que necesita son unas patatas”.

Una mujer se ofreció de inmediato para traerlas de su casa. El hombre probó de nuevo la sopa, que ya sabía mucho mejor, pero echó en falta un poco de carne. 

Otra mujer voluntaria corrió a su casa a buscarla. Y con el mismo entusiasmo y curiosidad se repitió la escena al pedir unas verduras y sal. Por fin pidió: “¡Platos para todo el mundo!”. 

La gente fue a sus casas a buscarlos y hasta trajeron pan y frutas. Luego se sentaron todos a disfrutar de la espléndida comida, sintiéndose extrañamente felices de compartir, por primera vez, su comida. 

Y aquel hombre extraño desapareció dejándoles la milagrosa piedra, que podrían usar siempre que quisieran hacer la más deliciosa sopa del mundo.

“No somos marionetas en manos de políticos y banqueros” 15M

17novembre-retallades-educacio-15m-jesusgpastor-23El despertar de les places

Parlem del poder de la participació. En l’anterior post parlava sobre aquesta, les seves definicions i la seva classificació, i un bon exemple el podem trobar a “El poder de les places”, un documental del moviment de 15M a Barcelona, a la Plaça Catalunya, dirigit per Lluc Güell Fleck i Jordi Oriola i Folch.

Aquest moviment, el moviment dels indignats, va sorgir per crear una nova forma de protesta, de manera pacífica i mitjançant el diàleg, on tothom pogués participar i crear un espai comú per poder manifestar la situació preocupant de l’entorn, del país. Es va produir una explosió de participació ciutadana que mai abans s’havia vist. Tot això va ser a causa del desenvolupament d’una sensació, general, de manipulació per part dels polítics i les administracions, per la mala gestió d’aquestes, i la democràcia inexistent, amb el lema «Democracia real ¡YA! No somos mercancía en manos de políticos y banqueros». Ocupant llocs emblemàtics, a Barcelona, la Plaça Catalunya, i a Madrid, la Puerta del Sol, van fer que aquells espais que només eren de pas, es transformessin en símbols de lluita ciutadà. Gràcies al canvi de protesta, mitjançant una acampada, la població es va anant apoderant i certificant que el poder ciutadà i participatiu podia arribar a més.

Aquest documental il·lustra la vivència de persones implicades en el 15M. Expliquen les seves sensacions durant el moviment i les seves percepcions un any després de l’acampada.

En el 15M es va aconseguir una participació de control ciutadà, ja que va ser la ciutadania que va promoure l’acte i va mobilitzar a moltes persones. Desenvolupaven política al carrer, organitzaven assemblees per poder actuar en col·lectiu, i poder protestar pels drets i canvis de polítiques per afavorir a la població en àmbits com el de la sanitat, la cultura, l’educació, l’habitatge, la immigració, l’economia, el medi ambient, entre altres. Era una manera de donar a conèixer situacions i problemes dels quals no estàvem informats, i que tampoc sabíem de la seva existència, ja que alguns no ens influeixen directament i no els hi donem la importància necessària. Tampoc en teníem coneixença d’aquests problemes a causa de la mala gestió dels mitjans de comunidocumento_20_optimizada-1280x720cació, a part de no informar-nos de certes situacions existents en el nostre país, van criminalitzar el moviment, tractant-los de salvatges, violents i simples “perroflautas”. Això va provocar per una part un rebuig per part de la població, la qual només rebien informació del moviment pels
mitjans de comunicació, i per una altra part, una sensació d’indefensió de totes les persones que participaven en el moviment.

Tot i aquest rebuig, van haver moviments paral·lels en barris i cuitats, que van ajudar a afavorir la cohesió social, i així, lluitar contra les desigualtats. Arrel del 15M es van crear diferents moviments polítics que lluitaven a favor de la població i amb els ideals del 15M, com per exemple Podemos.

Aquest moviment ha sigut un impuls per tota aquella gent que no s’atrevia a protestar, que no s’atrevia a sortir al carrer per si es trobava sol, ha generat un apoderament general de la població que ha desenvolupat una sensació de superació i de poder de la societat amb el qual es poden dur a terme allò que es desitja, la força de poder dir que treballant junts augmenta la força, que potser aquest 15M no era per fer cap canvi polític, sinó un canvi en la mentalitat de la població, de què participant és la manera de transformar aquelles coses que ens involucren i que també, encara que ens facin creure que no, en tenim veu i vot.

“Es la falta de participación pública lo que proporciona poder a los corruptos” (Al Gore)

20150928_declaeg_pi-847x350

Educació Social i Participació

La participació

A través de las relaciones entre las diferentes personas, grupos, asociaciones, servicios, administraciones, etc., que actúan e interactúan en el proceso, llegamos al punto neurálgico del mismo: la participación. El proceso comunitario es un proceso participativo. Sin participación no hay proceso, no hay cambios reales o, mejor dicho, los cambios siempre serán el producto de las decisiones de otros y nosotros seremos simples receptores de las consecuencias de estas decisiones.” (Marco Marchioni, 1999)

La participació és un concepte molt ampli, amb milers de definicions possibles i amb molts punts de vista. Molts autors han volgut classificar el poder que té la participació, i un exemple és Sherry Arnstein, que l’any 1969, la va classificar a través de la seva “Escala de participació“, i separa els tipus de participació en tres grans grups: No-participació, Formulisme i Poder Ciutadà.

En el primer, no-participació, trobem la Manipulació, al primer esglaó, representant una falsa participació, enganyant a la població del procés de participació. En el segon esglaó, hi ha la Teràpia, consisteix a crear un entorn on la població pugui explicar i argumentar els seus interessos, però sense atendre’ls.arnsteins-ladder-1969-cropped

Al segon grup, el formulisme, trobem tres esglaons: la Informació, és una manera d’obtenir informació, però de manera unidireccional, és a dir, que no hi ha un espai de rèplica; la Consulta, tracta d’informar a la ciutadania i consultar, però sense l’obligació de dur a terme els aspectes exposats per la població; i l'”Aplacador” o “Apaciguamiento“, consisteix a proporcionar a la població una proposta feta, perquè es creguin que poden arribar a més, però mai seran els principals a seguir.

I finalment, en el tercer grup, el del poder ciutadà, existeixen aquests tres últims esglaons: l’Associació, en aquest nivell es treballa conjuntament, un procés de negociació i escolta de la ciutadania, a través d’un grup que té més “poder” que un individu sol; la Delegació de poder, un portaveu que pugui ser el representant de la població, i poder ser la veu del poble en àmbits en què no pot participar tota la població; i per últim, el Control Ciutadà, aquest és la manera de participació sense cap control de les administracions.

Què ens aporta la participació?

Per tant, la participació és un procés d’aprenentatge planificat, que es pot considerar instrument, per poder aconseguir allò que volem, o finalitat, és a dir, que en ser una eina, la nostra finalitat és que la població hi participi. Amb això vull dir, que la participació és necessària, és la millor manera de dur a terme la transformació de la societat, una manera d’implicar-se en tot allò que ens afecta i que nosaltres hi tenim veu, i que és un dret ciutadà, i per tant, ningú ens ho pot negar. Tot això ens ajuda a aprofundir en la democràcia, potenciant la cohesió social, per poder canviar allò que no els agrada i poder assolir un objectiu determinat, comú entre altres persones.

La participació o l’organització d’aquesta es pot dur a terme des de l’administració pública, i segons Isaac Comas i Angel Rossell, la podem classificar en tres models: el model burocràtic, és el més jeràrquic i rígid, però intenta garantir-lo a tota la població; el model gerencial, definit per seguir la triple E (eficiència, eficàcia i economia), però hi ha una disminució de la responsabilització; i el model racional, tot i tenir uns processos complexos i ser més lent, té la característica d’un treball en xarxa i un increment de la participació ciutadana.

Com he dit abans, hi trobem moltes definicions, moltes maneres de veure la participació i de classificar-la, per aquest motiu, jo mateixa, amb uns companys de classe hem volgut crear la nostra pròpia definició a partir de paraules clau que caracteritzen el concepte:

Participació

Procés d’organització, d’un grup de persones, les quals comparteixen idees, opinions amb diverses necessitats tot i les seves diferències. Els seus objectius es basen en la planificació, cooperació, respecte, comunicació i compromís per tal d’aconseguir uns resultats que puguin arribar a canviar aspectes de la societat per poder avançar tot i els obstacles.” (Isaac Jurado, Ana Ruiz, Júlia Prieto i Judit Hurtado. 2016)

“Uno de los principales objetivos de la educación debe ser ampliar las ventanas por las cuales vemos al mundo” Arnold H. Glasow

El passat dia 2 d’octubre es va celebrar el Dia Internacional de l’Educació Social, i per commemorar-ho, educadors socials i gent dedicada al món dels serveis a la comunitat, van realitzar diferents actes arreu de Catalunya. En vull destacar dos d’importants:

El primer, són les Portes Obertes d’Aldeas Infantiles, de la qual, vam tenir el privilegi de què en Rubén, un company de la classe ens expliqués diferents coses, entre altres, ens va fer una lectura d’un llibre anomenat “Carta de drets i deures dels cartanens, nenes i adolescents que viuen en centres“, nomenant drets i deures que tenien les persones residents en centres. Un llibre que deixa entre veure les dificultats d’aquests interns, pel simple fet la creació d’un document on hi ha plasmat alguns drets com el de ser respectat o tenir assistència mèdica. Perquè aquest llistat? Perquè se’ls hi pot oblidar que la gent ha de ser respectada, o que han de respectar? És un tema que em fa reflexionar sobre les condicions d’aquests infants i joves en centres, i que potser no li donem la importància necessària que hauria de tenir. És un àmbit de l’educació social, o de la societat en general, que està amagat, que no es parla d’aquests centres o de les situacions que tenen. Com viuen aquests nens i joves? Si els mateixos que els haurien d’ajudar a subsistir, els hi posen traves per arribar allà on ells volen, com acabaran?

Un altre dels actes que vull destacar és el “Carnaval de Blogs“, un moviment, a partir de la xarxa, que consistia a què aquests professionals tinguessin l’oportunitat d’expressar-se lliurement a partir dels seus blogs, i reflexionar sobre “L’Educació Social com a garant dels drets de la ciutadania“. Aquest esdeveniment va ser impulsat pel Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya.
Un aspecte important que sortia en alguns blogs dels Educadors Socials, va ser el del dubte del concepte Ciutadania. En el blog de María José Aguilar trobem aquest fragment:

Según el Consejo de Europa, ciudadano/a es cualquier “persona titular de derechos y obligaciones en una sociedad democrática”. Es decir, la ciudadanía nos remite necesariamente a un contexto político. Y si la ciudadanía -como indica Marshall-, es el estatus que se concede a los miembros de una comunidad política, cualquier exclusión de la ciudadanía significa una disminución de derechos. Parece obvio, entonces, que no puede haber ciudadanía PLENA sin el reconocimiento (y su consecuente posibilidad de ejercicio) de TODOS los derechos (humanos, sociales, económicos, civiles y culturales). Dicho en otras palabras: el no reconocimiento, o la limitación en el ejercicio, de algún derecho, significa una devaluación-eliminación del estatuto de ciudadana/o”.

Per tant, podríem modificar el títol del tema dels blogs, per exemple: “L’Educació Social com a garant dels drets de totes les persones”, com a aspecte general engloba a tothom i no discrimina ni elimina a ningú per les seves característiques.

Actualment, estem patint una pèrdua i una crisi d’aquest dret, convertint-los en privilegis i en un negoci. Tenim l’inconvenient que la majoria d’Educadors Socials treballen amb recursos que proporciona l’Estat, i amb les polítiques que només ells decideixen. Això està provocant una individualització de la població i una disminució de la solidaritat entre aquesta, a causa dels canvis polítics, educatius i culturals.Aquest professional argumenten que existeix la necessitat d’un augment d’ajuda social i d’un canvi a l’hora d’enfocar els problemes, tant de la població en general, com dels Educadors Socials, però la crisi i les polítiques actuals han provocat l’escassetat de professionals i d’estructures per poder desenvolupar i garantir els drets a totes les persones.

Tenim el dret de conèixer els nostres drets. Els professionals manifesten una necessitat de canvi en l’enfocament de l’educació i l’evolució d’aquesta. Una educació alliberadora, un moviment d’apoderament, una educació per a la participació de la ciutadania en aspectes socials, aquests són els aspectes que hauríem d’incloure per poder arribar a allò que volem i necessitem, poder desenvolupar un pensament crític i actuar per a la societat.

carnavaldeblogs_cat                                                                                                      Per més informaciò, a continuació adjunto el link on podreu trobar tots els blogs que han participat en aquest dia tan especial: http://ceesc.blogspot.com.es/2016/10/carnaval-de-blogs-2016.html

“No hay solución local para problemas globales”. Zygmunt Bauman

ZYGMUNT BAUMAN

Resultado de imagen de zygmunt bauman

Zygmunt Bauman és un sociòleg, filòsof i educador polonès d’origen jueu. Les seves han tractat d’aspectes com les classes socials, el socialisme, l’holocaust, l’hermenèutica, la modernitat i postmodernitat, el consumisme, la globalització i la nova pobresa.

De totes les seves obres vull destacar ”Los retos de la educación en la modenidad líquida” i el seu primer capítol, ”El síndrome de la impaciencia”. En aquest fragment de la seva obra, a partir d’aportacions d’altres autors, explica la necessitat que te la societat nord-americana, i des del meu parer, el món sencer, de dedicar el mínim temps possible a determinades coses, la necessitat de no «malgastar» el temps. Per aquest motiu cada cop incrementen la creació de productes instantanis o dels productes que no és necessari dedicar gaire temps, ni en preparar-ho ni en menjar-ho. Això és degut a l’augment de l’acceleració de la societat, i de la mentalitat d’aquesta que veu injustificable i intolerable la pèrdua de temps. També relaciona aquesta distribució del temps amb la jerarquia social, és a dir, la capacitat de reduir el temps d’espera entre la necessitat i la satisfacció depèn de l’estatus social. Tot això ha resultat una disminució de compromís per part de la societat, pel fet de pensar que estan malgastant temps “esperant” (treball, estudis,…) i no trobar una recompensa immediata, i per tant, no es valora el procés fins arribar al final. Una altra idea és la educació com un producte, i que per tant, es consumeix només en un període de la vida, i no com a un procés constant que duraria tota la vida.

En conclusió, segons Bauman, la societat està caminant en una direcció on, es viuen amb uns valors que són els contraris als que nosaltres hauríem de promoure: temps de qualitat i no de quantitat, abolir el concepte d’educació com a producte, fomentar l’autonomia, reintroduir el valor de l’esforç,… i que per tant hem de caminar a contracorrent.

Com que vivim en un moment molt canviant i que la societat ha d’anar amoldant-se a aquestes formes canviants, l’únic estat de les matèries capaç d’adaptar-se a totes les formes és l’estat líquid. Amb aquesta metàfora, Bauman, crea el concepte de societat líquida. És una societat en que l’única cosa que es té clara és la incertesa de les coses, de la feina, de la família, de les relacions socials, l’educació,… i que per tant hem d’estar disposats a adaptar-nos a aquestes noves maneres de fer, de ser o de pensar.

És en l’entrevista que concedeix, “la crítica como llamado al cambio”, on argumenta totes aquestes idees esmentades amb anterioritat. El problema de la societat líquida és el sentiment de frustració per part de la societat a l’hora de decidir, i aquest problema és impossible solucionar-ho si l’estat segueix aplicant polítiques locals per a problemes globals. Un altre problema que planteja és la necessitat de restaurar el sistema, però encara no existeix una solució.

Tots aquests aspectes d’aquesta que Bauman parla de la societat líquida, em fan pensar en la gran complexitat, varietat i diversitat de visions que hi existeixen d’aquesta, i que per tant hem de ser capaços de ser crítics amb totes les opinions i visions que ens poden arribar des del nostre entorn.

A continuació trobareu els enllaços de la seva obra i l’entrevista concedida:

Los retos de la educación en la modernidad líquida. Zygmunt Bauman

La crítica como llamado al cambio

“La gran meta de la educación no es el conocimiento, sino la acción”. Herbert Spencer

Què és l’educació social?

Sembla mentida que podem definir de tantes maneres diferents un mateix concepte. Com a petit grup la vam definir com: l’educació social és un procés d’acompanyament integral i holísic, a través de la transmissió de valors i aprenentatges, a les persones amb risc de vulnerabilitat i/o exclusió, dotant-los de recursos i eines per desenvolupar-se correctament en la societat actual.

Durant la posta en comú de les opinions de les companyes, en petit grup, vam estar debatin sobre la importància que tenen les paraules a l’hora de definir un concepte, i pel que fa el d’educació social, aquesta comprèn tants aspectes, tants col·lectius i tantes maneres de fer i de pensar, que s’ha de generalitzar molt per trobar una definició que s’apropi el màxim possible al concepte.

Durant el debat amb tota la classe va ser qüestionat el concepte de «gent determinada en risc social». ¿No és veritat que tots d’una manera o d’una altra estem en risc social? Encara que no ho apreciem, tots, a llarg de les nostres vides hem rebut una educació social, ja sigui a la família, a l’escola, amb els amics,…

Tot i tenir cada persona la seva pròpia expectativa d’educació social, des del 10 d’octubre de 1991, la formació Reial Decret considera que l’educació social està formada per tres branques, la de l’animació sociocultural, la d’educació especialitzada i la d’educació d’adults, i la defineixen com actual, superadora i integradora d’antigues figures i distincions ocupacionals i superadora de marcs com a educació no formal, informal, extraescolar o exclusiva de SSSS. Està considerada com un dret a la ciutadania i una comuna professió de caràcter pedagògic.

Una altra definició que hem de tenir en compte a l’hora de formar la nostra, és la de la ASEDES, Associación Estatal de Educación Social: Dret de la ciutadania que es concreta en el coneixement d’una professió de caràcter pedagògic, generadora de contextos educatius i accions mediadores i formatives, que són àmbit de competència professional de l’educador social, i que això possibilita la incorporació del subjecte de l’educació a la diversitat de les xarxes socials, entesa com el desenvolupament de la sociabilitat i la circulació social; i la promoció cultural i social, entesa com a obertura a noves possibilitats de l’adquisició de béns culturals. Els educadors tenen dues funcions fonamentals, l’acollidora, que està orientada a incloure en el nostre espai d’interacció persones i/o col·lectius per poder promoure processos de canvi que possibilitin el seu desenvolupament cultural i/o educatiu; i la delimitadors, que és l’establiment d’acords, compromisos i límits amb col·lectius i/o persones amb finalitat socialitzadora.

Des de la AIEJI, l’Associació Internacional d’Educadors Socials la defineixen així: l’educació social és una teoria de com les condicions psicològiques, socials i materials, i diferents orientacions de valors que promouen o dificulten el desenvolupament i el creixement, la qualitat de vida i el benestar de l’individu o del grup.

Totes aquestes són definicions diferents, definicions que s’encaren més en el sentit de la professió, altres que prefereixen veure-la com una ciència, i altres com una forma d’actuar. Sincerament, des del meu punt de vista no hi ha cap que sigui totalment incorrecta, hi ha mil i una maneres de veure i representar l’educació social, i per tant de considerar-la. Hem de ser conscients d’això, i per tant no agafar cada definició com contradictòria a un altra, sinó com complementaria entre elles.

La fotografia següent és el conjunt de conceptes més destacats després centenars de definicions d’Educació Social per diferents professionals de l’àmbit, fet per la Fundació Pere Tarrés.

“Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo”. Benjamin Franklin

Com podem definir el concepte d’educació? Una ciència social? Procés que te com a finalitat transmetre coneixements? Un acompanyament a partir de valors?

Com a petit grup la vam definir com una ciència social, la qual, el seu objectiu és la transmissió de valors, hàbits, coneixements i altres, no necessàriament relacionades amb l’ensenyament, que té com a finalitat l’enriquiment i creació personal. Durant la classe van aparèixer altres aspectes relacionats: és una paraula polisèmica i holística, procés amb el qual s’aprenen valors per poder transferir-los després, que l’educació evoluciona al ritme dels moviments socials i històrics, que t’aporta un pensament crític i que pretén interpretar la societat. Tots aquests eren diferents conceptes que mai hauria inclòs en la definició d’educació, però alhora que ho argumentaven veia amb més perfectiva i d’una manera més general en que consisteix l’educació.

Una de les coses que també van suggerir, és la relació entre educador i educand, o opressor i oprimit, segons Freire en una educació bancària. Aquest terme és una qüestió complicada , ha de ser sempre una educació vertical, donada de l’educador cap a l’educand? O pot ser horitzontal, és a dir, que tant el educador com l’educand poden arribar a transmetre educació? Jo em quedo amb aquesta idea que aporta Freire, en el llibre Pedagogia del Oprimido, que argumenta que ha de ser una cosa mútua, qua acaba enriquint tant a l’educador com a l’educand i que això fa que es desenvolupi una visió crítica per entendre millor el món on vivim.

Un pensador com Plató va definir l’educació com un procés de perfeccionament i d’envelliment, tant de cos com ànima, en aquesta destaca que l’educació consisteix en la formació del ciutadà, de l’home virtuós i d’un bon professional.

Altres pensadors van concloure dos cites cèlebres sobre la manera d’entendre el ser humà. «L’home és un llop per l’home» de Thomas Hobbe i «L’home és bo per naturalesa, és la societat qui el corromp» de Jean-Jacques Rousseau. Aquestes dues cites em van fer pensar que són dues maneres d’enfrontar-te a la realitat i a l’hora de prejutjar una persona, està relacionat amb l’efecte pigmalió, que és l’expectativa prèvia, amb la qual et dirigeixes a una persona, o un grup de persones, i que a causa d’aquesta actitud, dóna com a resultat la reacció de les persones tal i com pensàvem prèviament. Tot seguit deixo un vídeo d’un anunci on s’explica molt millor.

Tot i que tenim mil i una definicions d’educació totes tenen la seva part de veritat, per aquest motiu vull concloure remuntant-me a l’etimologia, ja que ni en aquesta hi ha una de certa. Educare: guiar, alimentar, criar, nodrir / Educere: extreure, treure cap a fora. Podríem dir que és una barreja entre ensenyar conceptes, formes de ser, maneres d’actuar; i ensenyar a les persones a saber extreure totes aquelles capacitats que te cadascú.